En aquest capítol de "Dígits" s'explica com funcionaven els primers ordinadors de la història i què signifiquen conceptes com "díode de buit", "electrònica", "bits" o "programa".
L'ENIAC era una màquina dedicada a fer càlculs militars, als Estats Units, durant la Segona Guerra Mundial. La premsa va dir que aplicava, per primera vegada, velocitats electròniques a tasques matemàtiques. Va assolir certa popularitat, per això se la considera sovint el primer ordinador de la història.
El component principal de l'ENIAC era el díode de buit, i en portava 18.000. El díode és una làmpada de buit amb dos pols, càtode i ànode, amb la propietat que només deixa passar el corrent elèctric en un sentit. Això permet regular i amplificar el corrent d'electrons. D'aquí que s'anomeni electrònica la tecnologia que es va desenvolupar gràcies a aquest dispositiu.
Un altre ordinador, l'ABC, s'aproximava més a la idea moderna d'un ordinador, ja que mentre l'ENIAC calculava amb la base númerica 10, l'ABC ho feia amb la base 2, amb uns i zeros, amb bits. A l'ABC, però, li faltava un component per ser un autèntic ordinador: el programa.
Un programa és un seguit d'instruccions que l'ordinador ha d'executar. Està representat, com les dades, per números, és a dir, per bits. Canviar de programa consisteix a carregar en la memòria de l'ordinador els bits corresponents. A l'ABC i l'ENIAC, en canvi, calia entrar-hi les instruccions encenent o apagant una colla d'interruptors.
La idea del programa ve de més lluny i d'una altra indústria, la tèxtil. L'enginyer Joseph Marie Jacquard va idear unes targetes amb perforacions mitjançant les quals es donaven les instruccions al teler per fer un teixit o un disseny determinats.
El primer ordinador amb un concepte semblant el va inventar l'enginyer Konrad Zuse i es deia Z3. El Z3 tenia tots els components dels ordinadors actuals: electrònica, bits i un programa memoritzat. Un altre ordinador amb tots aquests ingredients va ser el MARK.
